Te deix, amor, la mar com a penyora
No puc veure la mar perquè
roman, enfora d'aquí, a l'altre cantó de la ciutat. Endolada, greixosa,
quasi pudent, agombola com una dida, vaixells de càrrega, iots i golondrinas
ancorades en un racó del moll. Aquesta mar no s'assembla gens a la
nostra. És una llenca metàl·lica, sense transparències, ni colors
canviants. Coagulada a redols, endurida.
Carme Riera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada